El nostre fill és un esperit lliure de 13 mesos… Però avui m’ho han tornat a
dir… “No se li pot deixar fer el que vol”.
Com fer entendre que nosaltres, els pares de la criatura, veiem una diferència
abismal entre respectar els seus sentiments, les seves preferències, la seva
opinió i deixar-li fer el que vol…
Per nosaltres és molt senzill… No podem fer una cosa diferent… No ho concebem
de cap altra forma… No fa el que vol… Demana el que vol de la única forma que
sap a l’edat que té… Plora una mica, remuga… Però… es que encara no xerra…
No li deixam fer coses perilloses per a ell, és clar. No li deixam jugar
amb ganivets encara que la seva curiositat l’incita a intentar agafar-ne un
quan el veu. No li deixam guaitar per la finestra sense la nostra ajuda. No li
deixam pujar les escales tot sol perquè encara no té l’habilitat suficient. I
aquí ve la cosa estranya per a tots, la feblesa dels pares beneïts…
La metodologia no és gaire complexa… Alhora que li coartam aquests intents
per la seva perillositat li explicam perquè ho feim, dialogam amb ell i li
donam una altra opció que també li vengui de gust.
En Petit vol agafar el ganivet i la mamà li lleva de davant els ulls mentre li diu “Petit, no pots agafar
encara el ganivet perquè és perillós per a tu, et pots tallar i això fa mal,
però si vols et puc deixar aquestes 5 culleres y les ficam a l’olleta per fer
renou. Vols?”.
Quan vol guaitar per la finestra. No és un nin de televisió i encara són més les estones en que ens
necessita per interactuar que les que s’entreten ell tot sol. Procuram tenir
l’espai vigilat i tenim l’espai de casa bastant adaptat a les seves
necessitats, l’escoltam quan ens demana ajuda o ens reclama perquè el seguim a
jugar. LLavors, quan ens demana per anar a la terraça i guaitar per veure els
canets dels veinats no hi ha cap problema; el papa o la mamà són amb ell, quan
vol mirar els ocellets del carrer pel balcó, els papàs són amb ell… Pots
organitzar el teu dia per oferir-li aquestes estones d’acompanyament que ell
tant necessita?
Tenim els armaris de la cuina oberts, som uns temeraris, uns negligents,
deixam els plats de ceràmica a l’abast de les idees pro-terroristes del nostre
fill… Sí, nosaltres som així… Però ves per on que encara mai ha tengut la temptació
de romprer-ne cap. Tal vegada tenim un nin massa bon al·lot (no sé si es pot
ser massa d’això) o tal vegada hem estat allà cada vegada que ha tengut la
temptació d’agafar un plat i, amorosament, li hem explicat que no és possible
deixar-li jugar amb els plats i li hem donat una altra alternativa com, per
exemple, que pot agafar tots els objectes de la part baixa de l’armari (aquí
tenim plats gegants de plàstic, espremedor de suc de plàstic, tassons de
plàstic…). En Petit ha respost molt bé a aquestes propostes nostres. De moment
ha estat suficient.
Què és d’estrany això, eh? Respectant al nin, parlant-li tranquil·la i
amorosament quan fa alguna cosa que pensam que és potencialment perillosa per a
ell i oferint-li altres alternatives més sucoses sense ofendrer-lo, cridar-li o
ferint-lo al·legant que és “pel seu bé” i el nin respon positivament… Serà ciència
ficció? O serà que l’esperit lliure cerca lo bo, lo positiu, la felicitat,
l’equilibri?
No oferim ensenyaments perquè som aprenents.
No oferim solucions perquè cada família ha de trobar les seves que són
personals i especifiques d’un moment, una etapa, un nin, uns papàs…
Només volem compartir la certesa de que és possible…
LPJ
LPJ
No hay comentarios:
Publicar un comentario